Dansa extàtica
“La chorea mystica (‘dansa del cult extàtic’) no era desconeguda en l’antiguetat. En un papir màgic grec llegim: ‘Vine a mi, tu, que ets el més gran en el cel, a qui se li ha donat el cel com a pista de ball’.¹ Així doncs, a les altes divinitats se les imaginava amb freqüència com a ballarins que fan ballar al món en l’existència. De manera similar, la dansa religiosa té la capacitat de captivar tant als devots que aquests ballen joiosament a través de les portes de la iniciació, cap als eons sobrenaturals. La dansa com a instrument per establir el contacte amb la divinitat encara era coneguda en l’Edat Mitjana, on la mística alemanya Mechtild de Magdeburgo (1212-1277), en el seu poema Der Minne wäg (‘El camí de l’amor’) ens relata un diàleg entre el Senyor diví i una donzella. El Senyor mana: ‘Donzella, dansa amb tanta habilitat com dansaren abans els meus escollits’ i la donzella contesta:
‘No dansaria, Senyor, a menys que tu em dirigeixis.
Ho faries per a que jo pogués saltar poderosament,
Aleshores tens que cantar per mi
I així saltaré cap a l’amor.
De l’amor al coneixement,
Del coneixement a l’alegria
I de l’alegria més enllà de tots els sentits humans.’
[…] És en la dansa de l’èxtasi on es revela aquest secret: el Logos declara que ell és, en efecte, qui ha dansat totes les coses.”
Stephan A.Hoeller
_________
- Mimaut Papyrus, col.V, 130
